El somni (2008)
Fitxa tècnica
Direcció: Christophe Farnarier
Guió: Roger Biosca i Christophe Farnarier
Muntatge: Sergi Dies
Fotografia: Christophe Farnarier
Producció: Eddie Saeta i Televisió de Catalunya
Durada: 77 min.
Sinopsi
Des de la nit dels temps, un home camina davant el seu ramat al ritme de les estacions. El pastor transhumant pertany al nostre imaginari col·lectiu. Joan “el pipa” és un dels últims representants d'una tradició mil·lenària. L'acompanyem al llarg del seu darrer viatge cap al Pirineu català.
Crítica
“Produeix una tristesa immensa pensar que la
natura parla mentre el gènere humà no escolta”
VICTOR HUGO
“Creiem que la capacitat del cinema per mirar
al seu voltant, per observar i per seleccionar els esdeveniments de la vida real pot permetre
una forma d’art vital i nova”
JOHN GRIERSON
En la implacable i contundent The Wild Bunch (Grupo Salvaje), un poema fílmic que va rodar l’imprescindible Sam Peckinpah el 1968, apareixia, en un moment del film, un William Holden vell, cansat i arrugat, amb els seus companys, davant un automòbil, i se’l mirava com qui mira per última vegada un món que s’ha perdut, que ells són els últims i que desapareixeran amb ell. Aquesta va ser una de les primeres conclusions a què vaig arribar després de veure El somni del marsellès establert a Banyoles Christophe Farnarier, per cert, un dels directors com Albert Serra i Isaki Lacuesta.
El retrat íntim i personal que ens mostra Farnarier sobre Joan “el pipa”, un pastor d’ovelles d’uns setanta anys, dels que fa més de mig segle que es dedica a aquest noble ofici, veí de Sant Esteve de Guialbes, al Pla de l’Estany, ens convida a la que serà la seva última transhumància des de la seva terra de l’Empordà fins a les pastures del Ripollès, mentre guia el seu ramat compost per més de 800 ovelles amb la companyia del seu gos i un ajudant.
La idea de Farnarier era la d’evocar tant la bellesa de la natura com la fragilitat de l’ésser humà en l’entorn en què es mou” (ABC, 16/08/08). Els seus referents són els antics retrats pictòrics que situaven el retratat en primer pla i mostraven, al fons, la societat del seu temps, en aquest cas, el seu entorn natural.
“El pipa” ens guia en aquest viatge i nosaltres l’acompa-nyem a través de la càmera de Farnarier -ell constitueix tot l’equip-; la càmera és una ovella més, retrata el que va succeint, tot el que el director no va poder enregistrar no surt a la pel·lícula; de fet, la primera càmera que duia es va trencar i va haver de ser substituïda per una altra. Dia rere dia, caminem, suem, ens taquem i pugem la muntanya, fent camí amb “El pipa”, amb el seu català gironí, tan autèntic com la seva vida i el seu ofici. Escoltem les seves reflexions sobre la vida en general i, en particular, sobre la guerra de l’Irak, el canvi climàtic, les carreteres asfaltades, el bestiar que es transporta en camions, les tanques per encerclar les vaques de les quals renega, perquè fan malbé la muntanya.
El vell pastor transmet l’amor per la vida senzilla i per la natura amb molt d’humor. Resignat al progrés, que alguns entenen que és asfaltar els camins de tota la vida perquè uns quants han decidit que amb les segones residències es poden treure molts diners, i fer vies del tren que des-trossen la natura que és immortal des que el temps és temps, però l’allau de “modernitat” la canviarà per sempre, i així com un efecte implacable s’emportarà tots els que són com el pastor i que viuen en consonància amb la natura i els seus ritmes ancestrals.
Farnarier ens convida a assistir al seu viatge elegíac, amb una actitud d’observador sense caure en el simplisme, tal com explica Eulàlia Iglesias: “El somni no cau ni en idea-litzacions rousseaunianes ni en catastrofismes neoecolo-gistes. Però transmet aquest moment inaprehensible en què un món comença a quedar-se sense llum, el moment del crepuscle”. (El Público, 31/10/08)
Joan “El Pipa”, un personatge que sembla un arbre més d’aquest entorn, em recorda un altre personatge, Anastasio Otxoa, que primer va documentar Montxo Armendáriz a Carboneros de Navarra (1981), i després va convertir-lo a la ficció a Tasio (1984), un home que vivia a la muntanya lliurement i d’acord amb els seus principis. Persones que han nascut, viscut, i moriran en el seu entorn.
“El pipa” relata que ell, on és feliç, és a la seva muntanya, que està a punt de desaparèixer per la llei dels que viuen a les ciutats, que posen totes les muntanyes al mateix sac quan cada una té les seves pròpies necessitats, segons explica el vell pastor.
Un moment impressionant i lúdic, que exemplifica i fa necessari tot aquest tipus d’aventures, no solament fílmiques sinó també personals, és quan Joan “El pipa” i el seu ajudant dormen sota un arbre i tot el ramat d’ovelles està al costat seu vetllant els seus protectors. La càmera de Farnarier se situa en el punt just per des-criure tota la bellesa de les imatges i del silenci, que només trenquen les lleis de la natura.
Un any després del viatge, amb saviesa i bon criteri, Farnarier va tornar a filmar el pastor mentre duia sis ovelles a l’escorxador: ara ens trobem davant d‘una altra persona, està trist i arrossega sis animals a l’escorxador. I quan el cineasta li pregunta com se sent, li contesta: “Ni bé ni malament”.