Nedar (2008)
Fitxa tècnica
Direcció: Carla Subirana
Productor: Ángeles Hernández
Producció: Rosa Bosch i David Matamoros
Guió: Carla Subirana amb la col·laboració de Núria Villazán
Fotografia: Carles Gusi
Muntatge: Manel Barriere
Música: Ricardo Santander
So: Ricard Casals i Ferran Costa
Durada: 90 min.
Sinopsi
L'avi de la Carla Subirana va ser afusellat i en acabar la Guerra Civil ningú va tornar a saber res d'ell. La pel·lícula proposa un viatge personal que reflexiona sobre la pèrdua de la memòria i la recerca de la pròpia identitat a través de la reconstrucció del passat. Un passat desconegut, un passat que s'escapa, que es perd en el present: un avi afusellat el 1940, una àvia que va morir d'Alzheimer i una mare que pateix la mateixa malaltia. I és que totes les famílies guarden secrets.
Crítica
“Som la nostra memòria, som aquest museu quimèric de formes inconstants, aquesta pila de miralls trencats”
JORGE LUIS BORGES
Totes les famílies tenen el seu misteri; alguns es perden perquè els que el van viure ja s’han acostumat a no recor-dar, o s’han mort; d’altres misteris hi són encara, i alguns s’atreveixen a mirar entre les escletxes a veure si veuen alguna petita llum i es descobreixen ells mateixos. És aquest el tema que ens ocupa. Carla Subirana, barcelonina nascuda el 1972, es va plantejar una pel·lícula que parlés sobre la memòria del seu avi afusellat, després dels fets que la van dur a abordar no tan sols el fet de recordar, sinó també, i malauradament, l’infortuni de la malaltia d’Alzheimer: el fet d’oblidar.
Plantejada com un viatge, ens portarà des de Barcelona fins a indrets del Pirineu català, com Senterada, Espui, Capdella i Mont-ros, curiosament denominats “la vall Fosca”. Com foscos són molts dels punts als quals s’enfron-ta la directora. També ens portarà a la Barcelona de la immediata postguerra, a Gavà, i coneixerem Leonor, l’àvia de Carla, la seva mare Anna, la tia Hermínia, l’historiador i antifranquista Abel Paz en un dels moments més acla-ridors de la pèrdua de la identitat per part de la gent d’aquest país, la desaparició de la classe obrera. I parlarem amb Joaquim Jordà, autèntic pare espiritual de la directora, i també m’atreviria a dir dels nous talents del documental sorgits a Barcelona, i del màster de la UPF, el qual, per cert, va cursar Carla Subirana.
En paraules de la mateixa Carla, la manera de plantejar la pel·lícula és la següent: “És una narració reflexiva, en primera persona, que imita el deambular de la ment, que va d’una idea a una altra, que associa imatges i idees, i que ho filtra tot a través del sentiment”. (El Triangle, Barcelona 10/11/08)
Per a ella, “la Guerra Civil representa un fet històric prou important per continuar marcant el nostre present”. (Segre, Lleida 28/10/08)
Els primers instants de la pel·lícula són del tot clarividents, quan la Carla, enfundada en un vestit de bany, es prepara per nedar i bussejar en la memòria familiar amb l’objectiu de trobar la identitat del seu avi -un home sense rostre- i la seva pròpia. Som passat per ser futur, com deia algú amb molt bon criteri.
Les seves indagacions la conduiran a Juan Arroniz Moreno, anarquista de la FAI que va ser afusellat al Camp de la Bóta -l’actual Parc del Fòrum- el 1940, per haver atracat una sabateria a mà armada. La seva àvia no pot recordar, la malaltia de l’Alzheimer li ho impedeix. A Anna, la seva mare, li diagnostiquen un Alzheimer presenil. Carla Subirana lluita incansablement contra tots aquests entre-bancs i infortunis per poder recuperar la seva pròpia memòria i la dels seus. Una família de dones que han viscut sense la figura de l’home; tres dones, tres genera-cions i tres actituds: el dolor, l’oblit i la néta que necessita respostes, que es nega a acceptar el món en què viu i lluita per tenir dret a saber i no oblidar, a recordar.
Diari personal de la investigació de la directora -de fet, no podria ser d’una altra manera per la proximitat del tema-, és una elecció que agraïm enormement, ja que no hi ha res més íntim que la memòria i identitat pròpies.
Tot i que està tractada com un film de cinema negre, la directora es planteja la vida dels seus avis com si fos un film noir en blanc i negre, cinema de ficció dins el docu-mental. Són necessaris tots els recursos a l’abast per projectar una mica de llum sobre la foscor del franquisme.
Carla Subirana neda a contracorrent i intenta recuperar la imatge del seu avi, que cada vegada és més borrosa, i així se li presenten més dubtes. Al capdavall, però, això no és recordar ni fer memòria.
Nedar és un exercici de sinceritat, un viatge cap a la nostra memòria, cap a la necessitat de recordar per no oblidar-nos de qui som; “una lliçó d’humanitat” com va dir una espectadora ja gran a la directora. Una pel·lícula necessària per comprendre més bé el món que ens rodeja, i d’aquesta manera, comprendre’ns nosaltres mateixos.
La seva pel·lícula és un testimoni, un viatge a la proximitat, als rostres, a les mans, als cossos. La càmera de Subirana entra on no és permès per plantejar dubtes i preguntes que potser no sabem respondre, però ens anima a conti-nuar buscant i a seguir fent-nos preguntes.