La terra habitada (2008)
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Anna Sanmartí
Producció: Marta Andreu
Fotografia: Pau Mirabet
So directe i muntatge: Vep Culleré
Mescles: Alejandro Castillo
Postproducció d'imatges: Miquel Teixidó
Productores: Drimtime Entertainment BCN, Estudi Playtime, Televisió de Catalunya
Durada: 71 min.
Fitxa artística
Gregor Khittl, Boris, Chinbaa, Patum, Irtné, Piombolá, Orswaa, Komb, Ganzore, Suren, Tungaa, Enkhbayar, Buyan Togtoh, Gombo Tsendeelee, Maamaa, Gambaa, Purevee, Odbayar, Mankhtsetseg, Ir Solongo, Tsoghuu, Tsolmon, Sanjaa, Monhzul, Otgonjargal, Batsuur, Iatjargal
Sinopsi
Comença el viatge. Enrere queda una acumulació de sons i d’imatges on les coses perden el nom. Un tren ens porta lluny. A Mongòlia. Pel camí, rostres desconeguts, noves melodies, gestos que es confonen amb el paisatge. Trobar-se en una terra estranya, moure's amb ella. A cada pas, el nostre destí s'esvaeix i ens empeny a seguir, tot desvet-llant el sentit que sempre ha estat allà, que emergeix en el simple existir: una terra que despullant-se s’omple d'ella mateixa i ens habita. I des d'aquí, potser, recuperar aquell indret des d'on tornar a mirar.
Crítica
La terra habitada, òpera prima d’Anna Sanmartí, rendeix molts tributs i, alhora, és absolutament distinta i pròpia. Pròpia d’Anna Sanmartí, que aporta la mirada -construïda o no, tant se val -pròpia dels subjectes, dels objectes, la terra que s’apropia de l’espai cinematogràfic i captiva la càmera; pròpia del viatger protagonista que ens acompanya i, finalment, pròpia dels espectadors que adopten els ulls (i les orelles) de la càmera i s’hi abandonen.
Els tributs comencen pels paisatges de la Mongòlia rural. Les immenses pastures, les tonalitats del dia, els rostres i els moviments quotidians. Els segueix la presència invisible dels documentalistes clàssics: Flaherty, Grierson i, d’una manera més sublimada, fins i tot l’home de la càmera-ull, Dziga Vertov. O l’estela igualment oculta de realitzadors més propers en el temps com Agnès Varda. Qui conegui Urga, el film que Nikita Mikhalkov va fer a Mongòlia el 1991, tampoc no podrà evitar recordar-lo, i tenyir aquesta pel·lícula amb la pàtina de sensacions i tendreses que la pel·lícula despertava per la vida nòmada d’aquest territori mig oblidat, al sud del que fou la Unió Soviètica.
La terra habitada és un documental a mig camí entre l’observació i la interacció. Un documental dels qualificats de “cinema directe”, que flirteja, sense casar-s’hi, amb el cinema verité. L’observador hi és present en forma del viatger que mira i participa en la vida dels mongols, tot compartint les seves rutines i transmetent a la pantalla les imatges i els sons de la seva vida quotidiana. El recorregut del film, que s’endinsa en el país enfilat dalt d’un tren per després reposar llargament a les pastures, transporta els espectadors des de la sorpresa inicial de l’ignot fins a la progressiva familiarització amb l’entorn, i l’enamorament. L’observador es deleix per les escenes que s’ofereixen de manera fortuïta i que es transformen en un poema audiovisual en ser percebudes.
La càmera d’Anna Sanmartí és un ull humà només pretesament fictici. Captura la bellesa dels detalls i el tempo dels moviments dins i fora del quadre. El so del tren marca el ritme de la contemplació en el moment de començar el viatge. En aquest moment, els plans detall de l’interior del vagó troben el contrapunt en els rostres relaxats de les famílies que hi dormen esperant arribar a destinació.
Un cop a la muntanya, el tempo ve donat per l’esdevenir no diegètic de la vida quotidiana. El film no intenta recons-truir ni provocar l’acció. No intenta dotar de sentit. No selecciona els moments que fan que la trama de la vida avanci. Es limita a mostrar el present inacabable, en la seva pau, la seva placidesa i la seva rutina aclaparadores.