Tres dies amb la família (2009)
Fitxa tècnica
Direcció: Mar Coll
Guió: Mar Coll i Valentina Viso
Productors executius: Sergi Casamitjana, Aintza Serra, Lita Roig
Muntatge: Elena Ruiz
Música: Maikmaier
Fotografia: Neus Ollé
So: Jordi Ribas
Producció Escándalo Films amb la participació de TVE en producció associada amb TVC
Durada: 85 min.
Fitxa artística
Léa: Nausicaa Bonnín
Josep Maria: Eduard Fernández
Joëlle: Philippine Leroy-Beaulieu
Pere: Ramon Fontserè
Toni: Francesc Orella
Virgínia: Amàlia Sancho
Mar: Aida Oset
Montse: Isabel Rocatti
Sinopsi
Léa ha de viatjar sobtadament a Girona, on el seu avi patern acaba de morir. Allà l’espera la seva família, que pràcticament no ha vist des que se’n va anar a l’estranger. La mort del patriarca dels Vich i Carbó és l’excusa perfecta per enfrontar la convivència entre els seus descendents.
Crítica
“No és la carn i la sang, sinó el cor
el que ens fa pares i fills”
FRIEDRICH VON SCHILLER
“Tres dies amb la família” o tres dies fingint el que no ets, o simplement, el que no t’agrada ser. Així podríem definir aquest conte fosc de malsons, que viu la nostra protagonis-ta Léa, una jove d’una vintena d’anys que viatja des del seu exili particular de França i deixa enrere una relació de parella en crisi i uns projectes de vida que no semblen convèncer-la, per retrobar-se amb la seva família amb motiu de la mort del patriarca dels Vich i Carbó, una nissaga que pertany a la burgesia catalana instal·lada a Girona. Allí viurà tres jornades que van des de la vetlla, passant per la missa fins a l’enterrament.
En aquest retrat de tots nosaltres -perquè, en cert sentit, en algun moment de la nostra vida hem tingut una família o la tenim- dins l’embolcall d’una pel·lícula petita i senzilla, hi trobem tota una sèrie de recursos d’una maduresa extraordinària, una pel·lícula plena de mirades furtives, de silencis incòmodes i de moments on regna la quietud en un grup de gent que està més preocupada per ser el que esperen ser que no pas el que són en realitat.
L’artífex d’aquest producte tan bell com inquietant, tan commovedor com demolidor, és la debutant Mar Coll, una barcelonina de vint-i-vuit anys graduada a l’ESCAC, que explica que la idea de la pel·lícula li va venir d’una manera espontània, estimulada per la mort del seu avi.
La directora reflexiona sobre l’arquitectura argumental del seu film: “La pel·lícula no vol ser una resposta, sinó més aviat una foto de família de les que queden als àlbums i que, quan les veus, si t’hi fixes bé, hi pots entreveure tot el que amaguen darrere de cada gest o cada actitud. Una foto de família burgesa i catalana.” (Cines Renoir. Full de sessió. 26/06/08)
Durant aquestes setanta-dues hores, guiats per Léa, anirem coneixent els seus pares, separats, els seus oncles, la seva tia -l’ovella negra de la família que ha escrit un llibre que no deixa tan bé el seu pare com esperaven els seus germans-, i els seus cosins, que es retrobaran a partir dels vells records de la infància.
Es tracta d’un retrat íntimament femení, on les dones semblen més alliberades de tota la hipocresia que envolta els tres germans i que, malgrat tot, fugen de la vetlla del difunt amb traïdoria i premeditació per refugiar-se en un bar i deixar-se dur una estona per la vida mentre beuen, brinden pel vell patriarca mort i ballen al so d’una rumba de Manzanita, que és una versió d’Un ramito de violetas. És un dels pocs instants alliberadors en què la directora ens deixa respirar una mica.
La pel·lícula avança amb aquesta contenció fins al final, on Léa ja no pot aguantar més i explota: la seva catarsi l’allibera una mica, i l’únic consol que rep és el del seu pare, mentre la resta dels comensals reunits a taula la miren un instant i continuen l’àpat, que els sembla més interessant que no pas els sentiments de Léa i, per què no dir-ho, que els seus propis sentiments. Belén Ginart descrivia les criatures de Mar Coll com uns “minusvàlids emocionals” (El País, 26/06/08)
Val la pena dir també que el rodatge de la pel·lícula s’ha fet pràcticament seguint les escenes en ordre cronològic, cosa que ajuda a aquest crescendo que marca el fil de la narració.
Abans d’acabar, mereix una menció especial tot el reparti-ment de la pel·lícula: el pare de Léa -un magnífic Eduard Fernández-, els oncles, la seva mare i, especialment Léa, una adorable, inquietant, perduda i especial Nausicaa Bonnín, que aquí debuta com a protagonista en un paper molt complicat, un excel·lent treball ple de matisos i ben portat. Una pel·lícula de molts debutants i gent molt jove en l’equip tècnic, però que, amb tot, han aconseguit resoldre amb nota el seu objectiu. No vull acabar sense dir els premis que aquest film va obtenir al Festival de Cinema espanyol de Màlaga: “millor direcció” i “millor interpretació” per a Nausicaa Bonnin i Eduard Fernández.
Els deixo amb aquesta família que està lluny de ser perfecta, però, n’hi ha alguna que ho sigui?