Màscares (2008)
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Elisabet Cabeza i Esteve Riambau
Muntatge: Ernest Blasi
Música: Eduardo Arbide
So: Albert Manera
Fotografia: David Valldepérez
Producció: Antonio Chavarrías
Durada: 90 min.
Fitxa artística
Josep Ma. Pou, Calixto Bieito, Richard France, Jaume Ulle i l’equip del muntatge teatral de: Su seguro servidor: Orson Welles
Sinopsi
Josep Ma Pou ha permès que una càmera filmi el procés de preparació de Su seguro servidor: Orson Welles, obra original del nord-americà Richard France on es recreen els darrers dies de la vida del genial cineasta Orson Welles. La pel·lícula descriu el procés de creació del personatge des de l’inici fins al dia de l’estrena de l’obra.
Crítica
COM HO HAN FET?
Se’ns diu que davant el prestidigitador i l’espectacle teatral, l’espectador, de vegades, astorat, es pregunta: i com ho ha fet? Màgia. També se’ns diu que, davant la projecció cinematogràfica ens podem preguntar, quan ens encisa, i com ho van fer? On és el truc? Aquesta analogia té una mica de trampa, ja que com Josep Ma Pou també confessa, al cinema sovint també hi ha màgia. En el cas de Màscares ens podem fer alhora totes dues preguntes, ja que, en alguns moments, la màgia també alça el vol mentre observem la pel·lícula.
Elisabet Cabeza i Esteve Riambau ens parlen de la creació i de com només aquesta és realment possible des de la passió. Per això, Welles i l’actor que l’interpreta acaben convergint amb tanta força: la passió per crear de Welles ja s’endevina al text de Richard France i, alhora, en tot el procés que ens expliquen els directors, des de l’inici fins al destí final de tota obra teatral: ser representada davant els espectadors.
Al llarg de la pel·lícula, una entrevista -que respira en un pla enfosquit per destacar la intensitat del que ens explica en Josep Ma Pou- ens permet conèixer de primera mà l’experiència vital de l’actor davant el repte d’interpretar un personatge, i com la vida quotidiana i la professional acaben esdevenint un únic fil conductor cap a la consecu-ció de l’objectiu final: crear una interpretació que commo-gui l’espectador des de l’honestedat i l’autenticitat de qui fa de l’esforç, i de la passió per una manera de treballar. Aquesta entrevista, rodada sovint en plans molt curts del rostre de l’actor, finalitza des d’un pla més llunyà, perquè tot ja ha estat dit.
Cabeza i Riambau han gosat introduir-se com a especta-dors privilegiats en un espectacle màgic, sense més trucs que els necessaris per poder copsar el miracle de com té lloc quelcom de nou i irrepetible: la creació d’una obra d’art; en aquest cas, un espectacle teatral. Ens ho fan sentir com una cosa viva, que evoluciona constantment, davant qualsevol novetat, un nou vestit, la incorporació de l’escenografia, els canvis en la il·luminació, unes ulleres que es treuen i es posen segons el moment.... A més, de tant en tant, ens col·loquen l’actor davant de miralls, potser perquè juguem a endevinar quan és el personatge i quan és l’actor que l’interpreta.
I un Josep Ma Pou que fa quelcom més que una bona interpretació. Es “despulla” en molt aspectes, fins i tot en alguns de personals. Un actor, en estat de gràcia per la seva sinceritat, que ens confessa que, de vegades, troba el personatge quan s’ajeu al llit, o bé a trenc d’alba.... o bé passejant pels carrers de Barcelona mentre memorit-za els textos. Que, fins i tot ens diu que, sovint, la màgia de la creació és un misteri que no es pot preveure i que, si ho intentes, se t’escapa de les mans com aigua de pluja.
El bon cinema procura no utilitzar massa trucs. De fet, així cal fer-ho per construir uns instants de màgia en el fragment de vida que ens ofereix cada pel·lícula. Com en el teatre, em el cinema també els espectadors tanquem el cercle i, almenys per a mi, en aquest cas, els directors aconsegueixen que en algun moment ens preguntem: i com ho han fet?
Només espero que en Josep Ma Pou s’equivoqui en una cosa, i que la saviesa que donen els anys, la dedicació, l’esforç i la passió supleixin amb escreix les petites inco-moditats que sovint comporta l’edat.