Alícia a l'Espanya de les meravelles (1978)
Fitxa tècnica
Direcció: Jordi Feliu
Guió: Jesús Borràs, Antoni Colomer i Jordi sobre una adaptació lliure del conte Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll
Fotografia: Raúl Pérez Cubero
Muntatge: Teresa Alcocer i Guillermo S. Maldonado
Música. Joan Pineda
Producció: Isabel Fabra, Jordi Feliu
Director de producció: Josep Maria Cunillés
Durada: 100 min.
Fitxa artística
Alícia: Mireia Ros / Sílvia Aguilar / Montserrat Móstoles / Conxa Bardem
El jardiner baixet: Rafael Anglada
Conilleta: Jennifer Bertrac
Sinopsi
Una tarda estiuenca, Alícia s’adorm profundament a prop d’un riu. Quan creu que s’ha despertat, veu l’eròtica figura d’una conilleta negra de formes humanes que fuig precipitadament pel bosc. Tot empaitant-la, recorrerà quaranta anys de la història recent d’Espanya: els de la dictadura franquista.
Crítica
“Narraré fets reals, però hi haurà
qui dirà que els he inventat”
OVIDI
Aquesta cita del gran poeta romà m’ajuda a introduir l’espectador en aquesta pel·lícula que parlava d’això mateix, de relatar uns fets, de posar-los damunt la taula per reflexionar sobre el que va passar durant quaranta anys de terror, misèria i morts, uns anys durant els quals els vençuts no van poder parlar, als quals es va negar la paraula, van ser condemnats al silenci. Una vegada mort el dictador, el nom del qual no cito perquè és conegut de sobres i també per respecte a les víctimes. Finalment, una grup de realitzadors ’excel·lents van poder parlar obertament del que va passar al país durant aquells anys tan horribles per a la història del nostre país.
Un d’ells va ser Jordi Feliu, realitzador català amb una àmplia trajectòria, primer en el cinema amateur i després com a coguionista i també com a codirector. Feliu es va plantejar una pel·lícula que parlés d’aquesta etapa fosca de la història d’Espanya. Va trobar el seu punt de partida en l’escriptor anglès de l’època victoriana Lewis Carroll i en la seva famosa novel·la Alícia al país de les mera-velles, publicada l’any 1865. Que la lògica de l’absurd de què parlava Carroll l’ajudés a posar en evidència l’absurd de la lògica del feixisme. De manera que estem davant un conte per a adults, un món de faula, de somnis, o més ben dit, de malsons que viu la protagonista, Alícia és un personatge encarnat per tres actrius. Hi ha una Alícia pobra i submisa, una Alícia de classe mitjana, agressiva i rebel, i, finalment, una Alícia rica i burgesa. La protago-nista viatja a l’infern d’aquella Espanya de la postguerra, una Espanya de tortures, d’assassinats, de cues de fam i d’estraperlo. És molt significativa la seqüència en què Alícia és perseguida per l’estraperlista per dins un galliner. Continuem aquest viatge de terror i arribem al que, en la meva opinió, és el moment més oníric, més revelador i més inquietant de la pel·lícula: quan la nostra protagonista entra a un mercat del Born buit i desolador on cremen llibres, com la declaració dels drets humans, i on uns escriptors que parlen català, euskera i gallec ploren i criden perquè les seves obres són cosides a gani-vetades per la temible censura que tants van patir en aquells anys. D’aquí passem a una Alícia tremolosa que intenta escapar dels nord-americans i de les multinacio-nals dins una casa de nines i que, nua, passa per un jardí on uns funcionaris blaus pinten les flors de color blau. Llavors passem al Tibidabo, on un metge crida consignes feixistes mentre puja a una sínia. I així arribem al final d’aquest esperpent, de vegades divertit, de vegades surrealista, d’altres satíric, però sempre implacable. Ens trobem a la plaça de toros, on Espanya, representada pel poder franquista, i l’església, jutgen Alícia pels pecats comesos durant aquells interminables quaranta anys de terror i silenci. Després veurem que, un cop desperta, Alícia és un personatge envellit i cansat que no veu amb optimisme la democràcia que ens espera. Tampoc Feliu l’acaba de veure clara, ja que el seu pla final és una porta que s’obre per mostrar-nos la foscor.
Alícia a l’Espanya de les meravelles és una pel·lícula necessària, contundent, que no té punts intermedis, que agrada o que no agrada.
Feliu es va haver d’esperar mentre preparava i rodava aquesta al·legoria, ja que el dictador ja era mort però el franquisme continuava respirant. Fins al final de la censura, el 1977, no va poder rodar amb completa llibertat. També vull destacar els problemes econòmics que va passar, que no són més que el tipus de censura que sempre hauran de patir els realitzadors compromesos amb els seu temps.
La pel·lícula va fer un recorregut internacional especta-cular: va ser seleccionada per la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cannes, a Sitges i a Sao Paulo, on va ser premiada, també a París, Nova York i Oporto, entre altres.
És possible que pel fet de ser una pel·lícula molt del seu moment, el temps hagi passat factura a les seves imatges, però, personalment, crec que encara es manté com un atac frontal al franquisme i a la injustícia, que visualment és molt imaginativa i que, tot i algunes esquerdes, s’aguan-ta prou bé.
Per acabar, parlaré del cartell, on es veu una guapíssima Mireia Ros, mig nua, amb les parts nobles censurades i una bandera espanyola al cap que va recórrer el món i que encara ara és digne de menció.